Potser que recordem la vergonya que tots hem sentit quan prenem consciència de que hem perdut els nervis, la raó i possiblement alguna relació que fins aleshores era bona.

Després ens hem fet grans, la vida ens ha embolicat en mil i una situacions de les que ens en n’hem sortir com podíem i  reconeixem i agraïm la sort d’haver crescut en un  ambient on se’ns educava en la tolerància, el respecte, l’autocrítica i el reconeixement de l’autoritat del qui estava per sobre nostre. Els  nostres pares tenien raó.

Ja grans comprovem  com aquells principis inculcats en l’ambient familiar i escolar eren els què a la llarga podien desencallar també situacions històriques enrocades en la incomprensió, la cridòria egoista, la desqualificació grollera i generaven  una nova etapa de convivència pacífica. La història n’està plena, i no cal anar gaire lluny per comprovar-ho.

Aquest prèvia vol ser també la prèvia del debat que ara enceten els “Amics de les Illes Formigues”. I ho fan des d’unes conviccions molt senzilles i sentides que ara esmentem.

No podem seguir d’aquesta manera, com si res no passés, mirant a l’altra costat i permetent que l’entorn de la nostra costa es vagi deteriorant fruit de la mala convivència entre la pressió humana, atreta per la bellesa del lloc, i el mateix espai que no té capacitat de defensar-se.

Una societat madura ha de reaccionar i defensar els més dèbils i fràgils i donar-los dignitat de vida, educació, sanitat,  drets de les persones amb discapacitat. Totes les lluites socials, des de sempre,  han reivindicat això. I, també ha de defensar el seu entorn que en aquest cas és un subjecte passiu, sense veu ni capacitat de reacció, enfront la voracitat nostra.

Una societat madura ordena la convivència:  la circulació, l’ocupació de la via pública, el disseny de les ciutats,  l’esbarjo,  els sorolls. I el progrés es precisament aquesta harmonia que contempla tots els usos de manera sostenible contra els abusos egoistes que destrossen la pau individual i col·lectiva i també l’entorn.

Correspon als pares, als mestres, als alcaldes i als responsables territorials superiors escoltar els fills, els alumnes, els veïns, als ciutadans, donar-los la oportunitat de participar en el debat i presa de decisions dels temes familiars, escolars, municipals i territorials. I, finalment,  amb la força que els dóna la seva paternitat, el marc escolar, els vots dels ciutadans, actuar.

Un pares, uns mestres, uns governants que no actuen per por covarda són indignes d’aquest títol.

Potser tot plegat és  més senzill del què sembla?. No, segur que sí. Nosaltres som els complicats.