ILLES FORMIGUES Roger de Llúria va vèncer la flota de Felip III el 1285
EL PERIÓDICO, DIJOUS, 26 DE JULIOL DEL 2012
Les illes Formigues, situades a 800 metres del cap de Planes, entre Palamós i Palafugell, són uns mínims illots rocosos, envoltats d’esculls i enlletgits per un far balisa, que serveixen de refugi a gavines i corbs marins gran part de l’any i que atrauen a l’estiu, com si fossin poderosos imants, llanxes plenes de gent ociosa que posa els peus a les seves roques esquerdades amb cert orgull de conquistador, com qui pren possessió d’una illa deserta en nom del rei, de Robinson o de si mateix.
Descobreixo, en un calorós dia de juliol, que les Formigues tenen l’encant dels paradisos a petita escala, amb un paisatge de mar, onades, espuma, roques i sol que respira indolència a cabassos i uns fons que conviden a l’exploració submarina.
Tot en aquestes diminutes illes sembla convidar a la calma, però si mirem enrere sorprèn comprovar que en l’escàs espai que hi ha entre aquestes illes i la costa es va desenvolupar, l’agost de l’any 1285, la batalla de les illes Formigues, que va enfrontar les galeres del rei Pere II el Gran, que va confiar el comandament de la seva flota a l’almirall Roger de Llúria, amb els vaixells de Felip III, rei de França.
Les naus franceses havien arribat a aquesta costa per batallar en suport del cosí del rei, Carles I d’Anjou, en conflicte amb la Corona d’Aragó pel tron de Sicília. Comptaven amb la benedicció del Papa, que va atorgar a l’acció el qualificatiu de croada, però tot i així no van poder fer res.
Expliquen les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner
Que en aquella grandiosa batalla va triomfar Roger de Llúria gràcies a la seva astúcia i estratègia, ja que, estant en inferioritat numèrica (40 galeres catalanes davant 160 de franceses), va atacar la flota enemiga pel centre i va aconseguir arraconar-la entre la costa i les illes Formigues. Enardit per la victòria, que es va confirmar pocs dies després amb un altre combat naval a l’altura de Roses, apunta Desclot que Roger de Llúria va pronunciar unes paraules per vanagloriar-se del domini català del Mediterrani en aquella època, advertint que, a partir de llavors, no creia «que ningun peix gosi alçar-se sobre mar si no porta un escut o senyal del rei d’Aragó a la cua».
En aquella batalla van morir uns 300 francesos i es van fer 260 presoners, a qui Roger de Llúria va tractar amb extrema crueltat. Segons explica Desclot, va ordenar que els traguessin els ulls, els va posar en filera, va fer que s’agafessin a una llarga corda que els unia i els va enviar al rei francès comandats per un únic presoner al qual només va treure un ull, perquè pogués dirigir el grup.
Des de l’Hotel Llafranc
Vista des d’ara, des dels plàcids dies de l’estiu, tanta crueltat no sembla encaixar amb la calma de les Formigues. Potser per això, al recordar aquestes petites illes, prefereixo recordar-me d’una anècdota que explica el fotògraf Xavier Miserachs en el seu llibre de memòries: estant a la terrassa de l’Hotel Llafranc, des d’on es veuen perfectament les illes, una de les noies que l’acompanyaven va deixar anar de sobte amb aire somiador: «Las Formigues me chiflan…». Una gran frase que Miserachs, observador agut, considerava un genuí exemple de pijisme.
Res a veure, és clar, amb la sagnant batalla de les illes Formigues, que avui solament sobreviu als llibres d’història.
