L’ancoratge de vaixells esportius sobre un prat de posidònia pot provocar danys que no podrien recuperar-se ni en cent anys
A les acaballes del Mesozoic —força conegut com l’era dels dinosaures— un grup de plantes fanerògames terrestres va retornar al fons marí.
Els primers fòssils d’aquestes plantes es remunten al cretàcic, fa uns 120 milions d’anys, i es corresponen amb les espècies Posidonia cretacea, Achaeozostera i Thalassocharis.
Conservaven les característiques d’una planta terrestre: arrels, tija, fulles i flors, però ja s’havien adaptat al medi aquàtic. Entre cinquanta i seixanta espècies d’aquestes primitives plantes fanerògames han arribat als nostres dies.
Cinc d’aquestes viuen a la Mediterrània.
La posidònia oceànica, la que trobem al Mediterrani, té feixos de fulles d’un color verd fosc que poden arribar a tenir un metre de longitud. Les zones cobertes de posidònia semblen talment un prat cobert d’herba sense segar.
Creix en zones d’aigües netes i transparents i a baixa profunditat, atès que necessita la llum del sol per a la fotosíntesi.
Pot arrelar en substrats sorrencs arrecerats com també sobre fons de roca.
És una planta sorprenentment longeva.
Les fulles viuen aproximadament un any; les tiges, més de 50 anys; els seus rizomes poden viure fins i tot mil·lennis.
L’ésser viu més vell
L’ésser viu més vell del què es té coneixença és, precisament, una posidònia que s’estima que tindria uns 100.000 anys!
I aquest tresor de la naturalesa el tenim a les nostres aigües. És la part vital d’un ecosistema molt ric i complexa.
D’entrada, un prat de posidònia allibera fins a 20 litres d’oxigen per dia i metre quadrat, mentre absorbeix diòxid de carboni.
Un prat de posidònia és, doncs, tan important com un bosc a efectes de controlar l’efecte hivernacle.
A més a més, produeix biomassa per a uns altres ecosistemes, proporciona refugi i és zona de reproducció de molts peixos, cefalòpodes, gasteròpodes, equinoderms i un llarg etcètera d’espècies marines.
Els prats de posidònia tenen uns altres efectes sobre el fons marí.
Consoliden els fons marins tot contrarestant el moviment de sediments provocat per les corrents costaneres, debiliten la força de les onades y redueixen l’erosió de la costa, especialment davant les tempestes de la tardor i l’hivern.
El cas és, però, que la posidònia es troba greument amenaçada i està en regressió des de mitjans del segle passat.
D’una banda, pateix la competència d’algues tropicals alliberades accidentalment a la Mediterrània, com la Caulerpa taxifolia o la Caulerpa cylindracea, que malbaratant el delicat i ric ecosistema dels prats de posidònies.
D’una altra banda, la posidònia és molt sensible a la contaminació i la pesca d’arrossegament, el busseig, el dragat dels fons marins o l’ancoratge de vaixells esportius, que han fet i continuen fent molt de mal a aquestes plantes.
El problema és que la posidònia creix molt lentament.
Les seves fulles, no, doncs creixen a la primavera i cauen a la tardor, però la taxa de creixement horitzontal d’un prat de posidònies es de només 1 o 2 cm/any, que podria arriba fins a 5 o 6 cm/any si es tractés del naixement d’un nou herbassar.
Davant aquestes xifres, poden fer-se números i calcular quant de temps trigaria en regenerar-se la posidònia arrencada per l’àncora d’una embarcació esportiva.
En el millor dels casos, la destrossa trigaria en regenerar-se cent anys, un segle, tot i què aquesta regeneració podria trigar dues o tres vegades més.
Davant una espècie tan important per al nostre ecosistema marí, amb tant de pes en la lluita contra el canvi climàtic i tan greument amenaçada per l’activitat humana, cal actuar amb urgència i decisió.
D’entrada, acotant les zones d’ancoratge a l’estiu, una actuació tan simple com necessària.
